TIPOS DE BANDA DE MUSICA EN LA ACTUALIDAD

TIPOS DE BANDAS DE MUSICA: 

Hay muchos tipos de bandas de música, entre las que se encuentran:

-bandas sinfónicas,
-bandas militares,
-bandas de jazz o big bands,
-bandas de tambores y cornetas o fanfarrias,
-bandas profesionales,
-Marching Bands o bandas de espectáculo.

Banda sinfónica
Su función principal es la realización de conciertos, ya sea en espacios cerrados o al aire libre. En ellas además de los instrumentos de viento, madera, metal y percusión deben existir instrumentos de cuerda frotada como los violonchelos y contrabajos. Pueden tener también arpa y piano, pero en contadas ocasiones. Son bandas de gran versatilidad que ejecutan todo tipo de música, aunque suelen interpretar obras escritas y arregladas u orquestadas específicamente para bandas de cornetas y tambores. Estas bandas suelen disponer de una elevada cantidad de integrantes dado que requieren un gran número de instrumentos. Según su dedicación pueden ser bandas profesionales o amateur. Según su financiación pueden ser públicas  o privadas.

BANDA SINFÓNICA DE MADRID

Bandas militares
Su función principal es el acompañamiento de eventos militares: desfiles, actos oficiales, etc. En estas bandas no hay instrumentos de cuerda. Son las bandas con más historia, en ocasiones incluyen gaitas y otros instrumentos. Suelen ser bandas profesionales y con un elevado número de miembros.

BANDA MILITAR

Bandas de jazz o Big Band
Son bandas dedicadas a la interpretación de la música jazz, su función es puramente musical o de entretenimiento. Pueden ser profesionales o amateur. Como elemento característico del estilo de este tipo de agrupación los músicos improvisan en solitario dentro de una base rítmica-armónica.

BIG BAND DE MUSIKENE

Bandas de cornetas y tambores
Como su nombre indica son bandas formadas por cornetas y tambores, de origen militar y dedicadas al acompañamiento de desfiles. También acompañan procesiones religiosas.

BANDA DE CORNETAS Y TAMBORES

Agrupaciones Musicales
Son el punto medio entre la banda de cornetas y tambores y la banda profesional. Tiene una mezcla entre el sonido militar de una banda de cornetas y tambores y la musicalidad de la banda procesional. Se compone de instrumentos de viento metal y percusión. Acompañan a procesiones religiosas.

AGRUPACION MUSICAL LA UNIÓN

Bandas profesionales
Bandas convencionales formadas por viento madera, viento metal y percusión. Carecen de cuerdas y su función principal es la de acompañar las procesiones religiosas. Suelen ser privadas.

BANDA PROFESIONAL

Marching Bands o bandas de espectáculo
Bandas convencionales dedicadas a la amenización de eventos sociales (normalmente deportivos). Estas bandas son muy abundantes en los Estados Unidos de América. Suelen ser bandas amateur y privadas (sostenidas por universidades, escuelas, etc.). Las más representativas son Trojan Marching Band de la USC y la Michigan Marching Band de la Universidad de Míchigan. Anualmente asisten bandas estadounidenses y extranjeras al Desfile del Torneo de las Rosas donde hacen presentaciones musicales en el Estadio Rose Bowl.

BANDAS DE ESPECTÁCULO

CLASIFICACIÓN: 

Podemos hacer una clasificación dentro de las bandas según algunos criterios específicos:

-Su función musical y social:

1. Bandas militares: dedicadas básicamente al acompañamiento musical de eventos militares.
2. Bandas civiles: su función básica es la realización de conciertos y el entretenimiento.
3. Bandas procesionales: dedicadas fundamentalmente al acompañamiento musical de las procesiones.
4. Bandas taurinas: su función es tocar en las corridas de toros.

-Según el tipo de música que ejecutan:

1. Bandas de jazz o Big Bands.
2. Bandas procesionales/religiosas.
3. Marching Bands.
4. Militares.
5. Folclóricas.
6. Polivalentes: bandas que no se ciñen a un tipo de música concreto (por ejemplo, banda sinfónica).

-Según su objetivo :

1. Profesionales.
2. Amateur, se lo utiliza al referirse a un grupo aficionado de la actividad o que lo hacen como hobby y no como una carrera profesional.

-Según la finalidad musical:

1. Bandas de acompañamiento: aquellas que se forman para acompañar un evento concreto y amenizarlo. Bandas militares, procesionales, marching bands, etc.
2. Bandas «puramente» musicales: su finalidad es únicamente la interpretación musical. Banda sinfónica, big band, etc.

LA INFORMACIÓN ESTA SACADA DE LA WIKIPEDIA

LAS BANDAS DE MUSICA

Una banda de música es una agrupación musical formada básicamente por instrumentos de viento o de cuerda y percusión. Un factor importante es que la banda esté constituida por instrumentos que puedan ser tocados mientras el músico marcha en los desfiles, o en las batallas, para los cuales se utiliza la banda.

En ocasiones se utiliza el término «banda» (del inglés band) para designar a grupos musicales como bandas de rock, pop y otro tipo de agrupaciones que siendo también un tipo de conjunto musical nada tienen que ver con el concepto de «banda de música». La palabra «banda» por su significado refiriéndonos a la faja o insignia militar pudo haber terminado relacionándose definitivamente con este tipo de formación musical porque en sus orígenes las bandas estaban íntimamente ligadas al mundo militar.

Las bandas de música gozan de una larga historia, tan antigua como la de la propia música dado que ya en textos sumerios, egipcios, hebreos, chinos y de otras civilizaciones antiguas encontramos referencias a agrupaciones de instrumentos de viento y percusión que servían para acompañar el combate o durante el culto religioso.

No obstante, el concepto de banda en la actualidad está más ligado, por sus instrumentos más evolucionados y su estructura, a las bandas que existieron en el siglo XVII. Estas bandas cumplían una función organizativa en el combate, además de ser inspiradoras de las tropas con himnos o canciones nacionales o incluso animar los actos oficiales.

El desarrollo y mejora de las bandas es una historia paralela al desarrollo de los propios instrumentos que la van conformando desde la evolución del antiguo sacabuche al moderno trombón, o ya sea la aparición de nuevos instrumentos como el clarinete o el saxofón.

El uso de bandas se volvió más usual cuando los romanos iban a la batalla, utilizaban instrumentos como el clarín, para subir la moral a sus tropas al ir a la batalla.

La banda de Alginet cuenta con más de 100 musicos en la actualidad, entre ellos yo, muy dedicados al trabajo.



LA INFORMACIÓN ESTA SACADA DE LA WIKIPEDIA Y DEL ARCHIVO DE FOTOS DE LA BANDA DE ALGINET.

MÚSICA SOBRE MÚSICA

El fenomen de la música escrita a partir d'altra o d'altres músiques, el que s'anomena com a Metamúsica o prèstec musical, és un fenomen que existeix des que la música començà a quedar reflectida en la partitura. I és amb el surgiment de la música impresa quan, per interés comercial, va començar a tenir importància.

Així, ja al s. XI al Tractat "Musica Enchiriadis", on es troben les composicions polifòniques més antigues que es conserven, apareixen cantus firmi propis del cant pla gregorià a la veu superior, mentre que a la veu o veus inferiors és el compositor qui afegeix música original. Compondre a partir de la tècnica del cantus firmus fou una de les normes generals durant els següents segles tot i que  el cantus firmus apareixia a la veu del tenor.

Un dels exemples de reutilització més rellevants a la història de la música és el de la cançó popular d'orige desconegut L'homme armé, amb la que es compongueren al voltant de 40 misses. Autors com els francoflamencs Josquin Desprez, Johannes Ockeghem, Jacob Obrecht, Guillaume Dufay, Pierre de La Rue, l'italià Giovanni Pierluidi da Palestrina  o l'espanyol Cristobal de Morales al renaixement així com l'escocés Karl Jenkins, el neozelandes Christopher Marshall, l'estadunidenc Mark Alburger o el canadenc Marc-André Hamelin al s. XX, utilitzaren aquesta melodia com a base músical.

BLOG HARMONIA A L'AULA

En el Barroc els exemples es multipliquen, inclosa la reutilització d'obres pròpies tot i que aquest recurs no fou molt ben vist per alguns historiadors musicals del s.XIX . I és que sols ens cal recordar la famosa ària de G.F.Häendel Lascia ch'io pianga de l'òpera Rinaldo  (1711) que adquireix la forma definitiva en l'aria Lascia la spina de l'oratori Il trionfo del Tempo e del Disinganno (1707) però que té el seu origen en una breu sarabanda de l'òpera Almira (1705) del mateix Häendel escrita dos anys abans. Posteriorment fou Franz Liszt qui la utilitzà  en l'obra per a piano Sarabande und Chaconne aus dem Singspiel Almira.

Curiosament a Bach en contades ocasions se'l criticà pel reciclatge de la seua pròpia música tot i que ho feu en certa freqüència: Per exemple, transforma el Preludi de la Partita nº3 en Mi M. BWV 1006 en la Simfonia de la Cantata BWV 29, afegeix el cor inicial de la Cantata BWV 110 a partir de l'Obertura de la Suite Orquestral nº 4 BWV 1069 , recicla extenses seccions en la famosa Misa en si menor com el Gloria in Excelsis  que procedeixen de la Cantata Gloria in excelsis Deo BWV 191 o l'Ossana reelabora a partir del Coral inicial de la Cantata BWV 215. A més va fer nombroses transcripcions organístiques dels concerts orquestrals d'Antonio Vivaldi com el Concert per a Organ en Re m BWV 596 a partir del Concert per a 2 Violins i Violoncel en Re m RV 565 o el Concert per a Organ en Sol M BWV 592 a partir del Concert per a corda en Sol M del príncep Sachsen-Weimar.

GOOGLE

GOOGLE

Ja al Classicisme tenim clars exemples de la reutilització; com fa Mozart, tant de material propi o del material alié.  Les 6 variacions Salve tu Domine KV 398 a partir de l'aria Salve tu Domine de l'Òpera Gli astrologi Immaginari (1779) de l'italià Giovanni Paisiello són bon exemple. O del que fa Beethoven sobre el propi Mozart en les 12 variacions sobre l'aria Se vuol ballare per a piano i violí de les Noces de Figaro (1785) o  sobre l'aria See the conqu'ring hero comes de l'oratori de Häendel Judas Macabeo (1746) en altres 12 variacions per a Violoncel i Piano.

GOOGLE

En ple Romanticisme trobem una de les obres més emprades per a servir de base, i no és altra que la virtuosística Capriccio Op 1 nº24 (1819) de Niccolo Paganini. Així autors com l'hongarés Franz Liszt la utilitza en l'Etude 6, els alemanys Johannes Brahms en les Variacions sobre un Tema de Paganini Op. 35 i Robert Schumann en els Estudis després de Paganini Op. 3. Ja al segle XX són el rus Sergei Rachmaninov en la Rapsòdia sobre un tema de Paganini Op. 43, els polonesos Witold Lutoslawksi en les Variacions Paganini per a dos pianos i Karol Szymanoski en els 3 Caprices of Paganini Op. 40 per a Violí i piano els qui reutilizen el material.

GOOGLE

Ja per a finalitzar inclourem compositors com; Gabriel Fauré que acostumava a reciclar material escrit anteriorment; com la famosa Sicilienne que compongué el 1893 per a una obra teatral que va ser finalment abandonada, posteriorment el 1898 la reinstrumentà per a Violoncel i piano i finalment el mateix any la reutilitzà per la música incidental de  l'obra teatral Pelléas et Mélisande. O Igor Stravinsky que utilitzà música, en la que es considera la primera obra neoclàssica Pulcinella, escrita per Giovanni Pergolesi (més tard es demostrà que gran part havia pogut ser escrita per altres compositors).

Diu Tomás Marco en l'apartat "Música sobre músicas" de l'assaig Pensamiento musical y S. XX, que la dificultat resideix en saber perquè la nova postmodernitat presenta la reutilització un nou camí en l'horitzó quan la reutilizació ha existit sempre.


LA INFORMACIÓ ESTA TRETA DEL BLOG DE HARMONIA DE FERRAN SANCHIS 
https://harmoniaalaula.blogspot.com/

DONES COMPOSITORES A LA MÚSICA OCCIDENTAL

El paper de la dona a la història de la música ha estat completament oblidat per part dels estudiosos; i és que als llibres de capçalera com l'Atles de Michels Ulrich o la imprescindible Història de la música occidental de Donald Grout, Claude Palisca i Peter Burkholder, l'aparició de les compositores no passa de ser més que un fet anecdòtic. Potser perquè existeixen poques models amb les quals basar-se i justificar l'existència musical. I es que així ho afirmava Fanny Mendelssohn (1805-1847) quan deia que, si fins aleshores les dones no havien compost, com ho podria fer ella.



Amb quasi tota seguretat, un bon nombre d'obres foren escrites per dones o bé de manera anònima o bé baix algun pseudònim masculí evitant així problemes per gosar de dedicar-se a una feina destinada als homes. Afortunadament, no sempre fou així i des del s. XII amb figures com Hildergarda von Bingen, la trobadora Beatriu de Dia o la joglaressa Tarsiana un bon nombre de dones han quedat a la història.

Al Renaixement, tot i que l'accés a la música estava restringit a l'àmbit privat i casolà apareixen personatges importants  com la toscana Maddalena Casulana (1544-1590) que fou la primera dona a imprimir i publicar, en aquest cas madrigals, en la història de la música occidental; Vittoria Aleotti (1575-1646) compositora d'un bon nombre de motets i madrigals així com organista, clavecinista i directora. A cavall entre el Renaixement i el Barroc existí la italiana Francesca Caccini (1587-1640) coneguda com la Monteverdi de Florencia, destacà en totes les vessants musicals que exercí.

Al Barroc destaquen figures com les de Chiara Margarita Cozzolani (1602-1678) que va publicar quatre reculls musicals, tres dels quals dedicats a madrigals, la seva primera publicació, Primavera di fiori musicali, s'ha perdut; la veneciana Barbara Strozzi (1619-1677) que publicà diversos volúms de música vocal; Antonia Padoani Bembo (1640-1720) que va compondre majoritàriament obres de gèneres vocàlics com òpera, cantata i Te Deums i finalment la francesa Elisabeth-Claude Jacquet de la Guerre (1666-1729) que fou l'única compositora en el cercle intel·lectual femení de Lluís XIV junt amb escriptores notables com Madame de Scudery, Madame de La Fayette i Madame de Sévigné.

Ja al classicisme, com que l'ambient musical es desenvolupa a l'Arxiducat d'Àustria és allà on trobem les següents figures. Així doncs en primer lloc apareix la vienesa d'origen espanyol Marianna Martínez (1744-1812) deixeble de Haydn. Probablement una de les figures més importants del classicisme tot i que mai exercí oficialment d'intèrpret o de compositora per la seua condició social. Maria Theresa von Paradis (1759-1824) cega des dels cinc anys trobà en la interpretació i la composició un consol per tal de minvar la seua invalidesa. Va escriure òperes, cantates, peces corals, concerts per a piano, peces per a cambra i per a teclat i finalment Maria Anna Mozart (1751-1829) fins fa molt pocs anys no s'ha sabut que moltes de les composicions de la seua llibreta d'apunts són pròpies, però  també molta de la seua obra s'haja perdut, ja que al'època els escrits i les obres de les dones quedaven en la ignorància.

Al romanticisme la presència de la dona sembla més substancial, tot i que en cap moment s'aplega a la professionalització i en casos com els de Fanny Mendelssohn (1805-1847), Clara Schumann (1819-1896) i Alma Mahler (1879-1964) s'ha descobert que els seus respectius familiars es van apropiar de les seues obres, relegant-les a l'anonimat com a compositores.

Ja al s. XX dues figures, en aquest cas germanes, destaquen per sobre de la resta. I es que les Boulanger foren compositores que es guanyaren el respecte del món de la música. El 1913, Lili Boulanger (1893-1918) guanyà el Premi Roma per la seua cantata Faust et Helene. Nadia Boulanger (1887-1979) destacà més per la seua faceta de pedagoga, ja que decidí abandonar la composició a la temprana mort de la seua germana. Entre els seus alumnes destaquen personatges il·lustres en la història moderna de la música occidental com Aaron Copland, Astor Piazzola, Leonard Bernstein o Philip Glass.





Esta informació esta treta del blog de harmonia del meu mestre del conservatori d'alginet.  https://harmoniaalaula.blogspot.com/